“Tres capbreus del Vallès Occidental”

“Els capbreus no eren altra cosa que uns documents que fixaven per escrit quins eren els censos que els possessors del domini útil, els pagesos explotadors, havien de pagar al domini eminent. El capbreu era la garantia escrita dels drets del senyor a rebre renda feudal, però també era la garantia que tenien el pagesos que aquest no els faria pagar altra cosa que allò que estava escrit. Tot i això, els capbreus no eren documents inamovibles i repetidament copiats sense cap canvi al llarg dels segles. Tenien molt de pacte, fruit de les relacions entre el senyor i la comunitat pagesa i/o els individus d’aquesta i de l’adaptació de tots ells a la conjuntura històrica del moment.”

Aquestes són les paraules que l’historiador Pere Roca, important referent de la història agrària del Vallès, escriu a les conclusions de l’estudi que fa en relació a tres capbreus que Joan Antoni Ferran ha transcrit, i que publica a través de la Fundació Ars de Sabadell. Sota el títol “Tres capbreus del Vallès Occidental”, es presentà aquest llibre dilluns dia 9 de desembre del 2013, per part de Joan Antoni Ferran i Pere Roca. El llibre es pot consultar tant a l’Arxiu Municipal de Matadepera como a la Biblioteca Àngel Guimerà.

El llibre de Joan Antoni Ferran

En un treball d’aquesta mena, i per aquells neòfits en la qüestió, s’ha de considerar el terme “transcripció”. Transcriure és, en la definició més simple, escriure una còpia d’un text. Es tracta d’adaptar al lector no especialitzat un tipus d’escriptura del passat diferent a l’actual. És fa, així, intel·ligible el text per aquells que no coneixen l’escriptura d’aquell segle, ja que, per exemple, un dels factors que compliquen la lectura poden ser les abreviatures emprades en un període concret i que només un especialista coneixerà amb profunditat.

El fet de transcriure és una acció que ha d’anar acompanyada d’un estudi de certs aspectes del propi document: naturalesa del document, origen, tipus de lletra, datació del document, regest (resum), etc. En aquest cas, poden entrar en joc dues disciplines. La paleografia, “que estudia les inscripcions i els escrits antics i en determina la interpretació, l’origen, l’època, etc”, i la diplomàtica, “disciplina que té per objecte l’estudi de la forma, del procés d’elaboració i de la tradició dels diplomes antics”.
A més, el paleògraf o diplomatista, acostuma a tenir una formació en història, necessària per contextualitzar els documents treballats. Sense oblidar la necessitat de conèixer el llatí, en cas que aquest sigui la llengua del document tractat. I per últim, a l’igual que el bon músic, una bona transcripció dependrà en gran mesura de la pràctica acumulada amb la lectura d’un tipus d’escriptura concret.

Així doncs, i tot i que sigui evident, una transcripció mai s’ha de confondre amb una traducció. Si el text original era en llatí, així ens trobarem la transcripció; però el regest del document ens permetrà conèixer mínimament el contingut. Les transcripcions, en resum, es fan per facilitar l’accés als documents especialment de cara als investigadors: apropen documents conservats a arxius i adapten les complexitats d’una escriptura en constant evolució.
És el cas d’aquest treball de Joan Antoni Ferran, tot i no comptar amb una formació específica en història com ell mateix indica a la contraportada del llibre, ha comptat amb el suport d’historiadors qualificats, i a més inclou aquesta primera interpretació històrica dels textos per part de Pere Roca. Un treball que és el fruit d’anys de feina per part de l’autor (uns 10 anys, en paraules seves), i que permet endinsar-se en uns segles poc estudiats a nivell del municipi. A més, Joan Antoni Ferran va presentar el seu treball a les VIII Trobades d’Estudiosos de Sant Llorenç del Munt, on va comunicar que ha transcrit dos capbreus més que té intenció de publicar.

Podeu veure la presentació a les VIII Trobades al següent enllaç, a partir del minut 52:25.

També podeu ampliar informació llegint una entrevista publicada dissabte 7 de desembre al Diari de Terrassa.

Properament, trobarem un altre exemple de transcripció de documents en el “Diplomatari de Sant Llorenç del Munt, 1102 – 1230“, a càrrec dels historiadors, arxivers i diplomatistes Pere Puig, Vicenç Ruiz, Javier Robles, Joan Soler i Alan Capellades.

Crònica de la VIII Trobada d’Estudiosos de Sant Llorenç del Munt i l’Obac

El Diputat d’Espais Naturals i l’Alcaldessa de Matadepera

La VIII Trobada d’Estudiosos de Sant Llorenç del Munt i l’Obac s’ha iniciat amb unes paraules de benvinguda per part del Diputat d’Espais Naturals Joan Puigdollers, reflexionant, entre d’altres coses, sobre el canvi climàtic. L’Alcaldessa de Matadepera, Mireia Solsona, ha finalitzat aquesta breu presentació destacant la importància del Parc de Sant Llorenç del Munt pels matadeperencs, a més de citar el fet del Mil·lenari.

Ponència d’Àngel Miño

El primer grup de ponències ha versat sobre la gestió del Parc Natural. L’Àngel Miño ha tractat el tema dels senglars i la seva proliferació, tractant aquelles mesures que s’estan prenent (com ara convenis amb societats de caçadors), o aquells estudis que es fan des de, per exemple, la Universitat Autònoma de Barcelona.
Ha destacar les dues ponències de membres de Naturalea Conservació, sl, en relació a la restauració del camí de la cova del Drac, o les mesures preses per tal de controlar la presència humana fora d’uns camins marcats i ben pautats, que provoca l’erosió i pèrdua de massa forestal.
També s’han fet ponències en relació a l’elaboració d’un Pla de conservació, i a l’adhesió d’empreses turístiques a l’anomenada Carta Europea de Turisme Sostenible.

Després d’una pausa, l’assistència s’ha dividit entre dues sales. En aquest cas, i per l’interès de les ponències presentades, ens limitarem a comentar les ponències de la sala número dos. En primer lloc, tres ponències sobre educació ambiental i ús públic, on en Josep Canals ha parlat, com a tècnic de la Diputació de Barcelona, del Pla d’educació i sensibilització ambiental del Parc Natural. La Carme Duran, també de la Diputació, ens ha fet quatre apunts sobre el catàleg col·lectiu dels centres de documentació de la Xarxa de Parcs Naturals, mostrant de manera pràctica com accedir als documents actualment en catàleg, digitalitzats o no. Sara Maestre i Laura Calvet han presentat un estudi de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (UAB) sobre la valoració sociocultural dels serveis ambientals del Parc Natural, que permet comprovar com els serveis més valorats per aquells que accedeixen al parc són aquells relacionats amb l’esport, el gaudir de la natura i desconnectar de l’estrès de la ciutat, i tot un seguit d’aspectes on no té cabuda l’explotació forestal.

Javier Robles presentant la seva ponència

En l’àmbit del patrimoni històric i cultural, destaquem la intervenció de Javier Robles Montesinos, que ha presentat una investigació en curs sorgida a partir de les feines del “Diplomatari de Sant Llorenç del Munt (1101 – 1230)“, en el que ha col·laborat l’ajuntament de Matadepera i que serà editat per la Fundació Noguera a principis de l’any vinent, i en el que han participat Pere Puig, Vicenç Ruiz, Joan Soler i Alan Capellades.
Sota el títol “La dispersió del fons documental del monestir de Sant Llorenç del Munt: un intent d’assaig interpretatiu“, la investigació de Javier Robles pretén respondre a una pregunta: per quina raó els pergamins de Sant Llorenç del Munt es troben dispersos en diversos arxius.
Gràcies a diverses troballes documentals, demostra que els pergamins van ingressar com un fons íntegre a l’Arxiu de la Corona de Aragó, al segle XIX. Però posteriorment, com es desprèn d’una targeta de visita d’Eduardo de Hinojosa (historiador i governador civil de la província de Barcelona) destinada al director de l’ACA, Francesc de Bofarull, alguns pergamins van sortir de les instal·lacions de l’ACA de manera excepcional i irregular. En poques paraules, una mena de favor, de préstec que és una pràctica totalment prohibida per qualsevol arxiu ja des del segle XVII. La documentació que custodia un arxiu mai pot sortir de les seves instal·lacions, que és on s’haurà de consultar.
Sembla que, a través d’aquesta via (o en casos similars a aquest), un bon grapat de pergamins sortiren de l’ACA per no tornar, passant per les mans de llibreters de vell, com en Pere Puig ja va constatar. A través d’aquests llibreters fou com alguns d’aquests pergamins han arribat a l’Arxiu de l’Abadia de Montserrat, la Biblioteca de Catalunya, la British Library o l’arxiu soviètic de Sant Petersburg.

Joan Antoni Ferran

Joan Antoni Ferran ha presentat una comunicació amb el nom “Els masos mataperencs en una capbrevació de 1708 i 1709“. Avançant la presentació del llibre que publica la Fundació Ars, i que és una transcripció de tres capbreus i un estudi d’aquests per part de l’historiador Pere Roca Fabregat, en Joan Antoni ha destacat alguns aspectes d’aquests capbreus, com ara el llistat complert de les masies que hi apareixen citades.

Maria de Gràcia Salvà, de la Gerència de Serveis d’Espais Naturals de la Diputació de Barcelona, ha presentat una investigació documental (feta, en gran part, a l’Arxiu Històric de la Diputació) en relació a la casa de peó caminer de Coll d’Estenalles. Aquest tipus d’edificacions se situaven al peu d’una carretera, doncs un peó caminer era un funcionari que participava en les obres d’una carretera i s’encarregava del manteniment posterior d’un tram concret, d’assistir en cas d’accident, etc. Una ponència ben documentada sobre una figura que va tenir el seu punt fort durant la Mancomunitat i que, sembla ser, encara existia als anys setanta.

L’entrada amb cartells que presentaven breus comunicacions

Finalment, els germans Albert Masó i Òscar Masó, membres de diversos centres excursionistes, han presentat dues comunicacions. La primera, una anàlisi històrica del paper que ha tingut el massís de Sant Llorenç del Munt i l’Obac en els orígens de l’escalada a Catalunya. Sempre parlant d’aquella escalada que té certa oficialitat, ja que compta amb una institució que la recolza, i on conclouen que Sant Llorenç del Munt i l’Obac podria considerar-se el bressol de l’escalada a Catalunya.
Òscar Masó ha realitzat un inventari d’opus spicatum al Parc Natural. L’opus spicatum és una tècnica de construcció que sorgeix en època romana, i que es va fer servir en moltes masies, avui dia desaparegudes. L’Òscar ha inventariat restes d’opus spicatum de edificis ja desapareguts i sempre dins el Parc Natural, i defensa la necessitat de conservar aquest patrimoni que, per vandalisme o per la pròpia erosió natural, en molts casos s’està perdent.

Per tots aquells que estiguin interessats en els treballs presentats en les 33 comunicacions, la Diputació de Barcelona edita un recull de les trobades. Les anteriors les podeu consultar (fins a la VI) a l’Arxiu Municipal.

Conferència de la sessió de la tarda

Gaseta de Matadepera – agost

Aquest agost es pot considerar el mes central del Mil·lenari de Matadepera, i a la Gaseta trobem tot un seguit de notícies que en fan referència. En primer lloc, destaca la ja pròxima Festa Major, dedicada al nostre Mil·lenari. Els actes habituals de les festes faran referència a la commemoració d’aquests mil anys del municipi.

La Festa Major del Mil·lenari

Podeu consultar el programa de les festes al següent enllaç.

L’Auca del Mil·lenari

Al programa de Festa Major trobareu una còpia en paper de l’Auca del Mil·lenari. Amb imatges de l’Edi, el text és obra de Joan Comasòlivas, arxiver de l’Arxiu Històric de Sabadell i fill de Matadepera.

La festa de Sant Llorenç

Destaca, també, aquest número de la Gaseta, la festa de Sant Llorenç, que es va celebrar el passat dia 10 d’agost, coincidint amb la data del Mil·lenari. Això va suposar una gran participació. La imatge del sant, a més, la van portar dones.

A l’apartat dedicat al Mil·lenari, trobem un text relatiu a la data del 10 d’agost del 1013. Us convidem a llegir-ho a continuació:

Un 10 d’agost del 1013

Per últim, l’entrevista feta a en Pere Roca i Fabregat esdevé una bona oportunitat de conèixer una petita part de la història econòmica i social de Matadepera. També trobareu una breu referència biogràfica d’aquest historiador. Si esteu interessats en la seva bibliografia, us recomanem fer una cerca en pàgines com ara RACO (Revistes Catalanes amb Accés Obert).

L’entrevista a en Pere Roca Fabregat

Tres moments cabdals en la història de Matadepera. Curs de l’AIUMA

Avui comença un curs d’història de l’AIUMA sota el nom “Tres moments cabdals en la història de Matadepera”, que tindrà lloc els dies 16, 17 i 18 de juliol al Casal de Cultura. Podreu trobar tota la informació al portal web municipal.

Aquest curs serà impartit per tres historiadors, dels quals ja hem parlat en aquest bloc. En concret, en Vicenç Ruiz s’encarregarà de la fundació del monestir, del naixement de la parròquia de Can Roure i la universitat de Matadepera. Els primers passos del municipi, a través dels pergamins que, com a historiador i diplomatista (a més d’arxiver) ens presentarà. Cal destacar que en Vicenç Ruiz és un dels investigadors més destacats per aquest període conjuntament amb en Joan Soler, director de l’Arxiu Històric de Terrassa, ambdós deixebles d’en Pere Puig.

En Pere Roca Fabregat ha destacat i destaca en l’estudi de la història agrària. Al “Dietari de Francesc Gorina i Riera, pagès de Matadepera, 1841 – 1904“, editat per Joan Comasòlivas, destaca un estudi introductori on en Pere Roca fa una primera interpretació del document: el mon rural de la Matadepera del segle XIX. Publica també “Pluriactivitat pagesa i canvi agrari al Vallès Occidental. L’exemple de Matadepera, 1760 – 1900” a la revista Estudis d’història agrària, nº19 del 2006. I un altre estudi, encara inèdit, sota el nom “La societat rural de Matadepera i el sector nord de la vall del Ripoll, a través dels capbreus de Sant Llorenç del Munt (1668/74 – 1788/1815) i del Prioritat i Sagristia major de Sant Cugat (1786/87)“. També és vocal del Centre d’Estudis Històrics de Terrassa, des d’on s’impulsa la investigació i difusió històrica d’aquella ciutat i es porta a bon terme una de les revistes més importants d’aquesta temàtica: Terme. El CEHT és una associació sense ànim de lucre fundada el 1987 i que a l’any 2012 comptava amb 110 membres. Subvencionada i recolzada per diverses institucions, entre les quals hi tenen una important participació l’Arxiu Municipal de Terrassa i l’Arxiu Històric de Terrassa, cal destacar la quantitat d’activitats i projectes que desenvolupen, a més de la publicació de la revista Terme: conferències, taules rodones, cursos, jornades, exposicions, tallers didàctics, biblioteca especialitzada en història local, recerca i investigació, creació d’un arxiu de fonts orals, edició de llibres com “Combat per la llibertat. Terrassa, 1939 – 1979”, assessorament, etc… .

En Raül Aguilar, autor de “Memòries d’una feixa”, llibre d’història cabdal per el coneixement de la història del segle XX de Matadepera, s’encarregarà de tractar el període de l’estiueig, el franquisme al nostre municipi, la evolució urbanística, la transició i la democràcia. Tres professors de gran rellevància en la investigació històrica del nostre municipi i d’altres veïns, en un curs que us recomanem.

Gaseta de Matadepera – juliol

La Gaseta de Matadepera del mes de juliol ens presenta, en l’apartat de referències històriques inaugurat en aquest Mil·lenari, un text relatiu a la parròquia de Can Roure i el conflicte derivat de la construcció d’una nova església al poble.

La confrontació entre la parròquia i l’església

En cas que vulgueu ampliar la informació d’aquest article, us recomanem el llibre “Mn. Jaume Torres i Cuscó. Rector de Matadepera 1864 – 1933“, obra de mossèn Manel Ametller i Bassets.

També destaquem la notícia referent als cursos d’AIUMA, ja que entre ells consta un curs d’història centrat tres moments claus per entendre la història de Matadepera. Destacarem que el curs serà impartit per Vicenç Ruiz, Raül Aguilar i Pere Roca, tres historiadors (i, en el cas dels dos primers, també arxivers) molt vinculats a Matadepera en relació a la investigació històrica.

Els cursos d’AIUMA

Per últim, el número 5 de la revista Vallesos incorpora un article dedicat al Mil·lenari de Matadepera, escrit per Jaume Valls, i dos més: un centrat en la figura d’Àngel Guimerà i l’obra “Maria Rosa“, centrant-se en la carretera que va inspirar l’obra, i escrit per Raquel Ligero; l’altre, obra de Laura Pinyol, tracta la tradicional baixada del pi de les festes de Sant Sebastià.

Núm. 5 de la revista Vallesos

I tot comença amb la terra

Els inicis de Matadepera, i el punt de partida d’aquest Mil·lenari, només es pot entendre en termes agraris. És la història agrària la que ens permet conèixer la raó d’aquells pactes i donacions, d’aquelles estructures senyorials i eclesiàstiques, d’aquella distribució de la terra; i això es deu a que la producció agrícola, el treball de boscos i la ramaderia eren la base que sostenia la economia i la societat en totes les seves vessants. Sense un excedent agrícola, les classes que avui definiríem com benestants, mai haurien pogut desenvolupar les seves funcions socials, polítiques o, fins i tot, artístiques. A més, es clar, d’una vida d’oci desconeguda per aquells que sí produïen: la pagesia.

Terra i Mil·lenari

Així doncs, el monestir de Sant Llorenç estableix una sèrie de contractes emfitèutics per tal que un conjunt de pagesos conreïn les terres de Matadepera i, amb l’excedent agrari, aquests paguin unes rendes que, a la pràctica, són les que permeten la pròpia existència del monestir.

Com bé explica en Pere Roca i Fabregat (a un estudi introductori que forma part d’un treball encara no publicat), l’excedent agrícola flueix per la societat mitjançant quatre vies: fiscalitat privada i pública, la renda de la terra, el crèdit i el mercat. La fiscalitat privada consisteix en “un poder situat per sobre de les comunitats i famílies camperoles” que “obliga a una regular prestació de producte, treball o diner”. El 10 d’agost del 1013, amb la donació dels comtes de Barcelona al monestir de Sant Llorenç del Munt, s’afavoreix el desenvolupament d’una estructura jurisdiccional que força a les comunitats pageses a aportar una prestació en rendes; a canvi, l’església ofereix una funció social i religiosa, que donarà pas a la parròquia de Matadepera, nucli de la xarxa poblacional que anirà convertint-se en el municipi com a tal.

Els nous propietaris de les terres a partir de la donació del 1013, posseeixen drets sobre els béns, però també sobre les persones. Citem novament a en Pere Roca, quan diu que “aquests drets feudals eren dos: el domini eminent i el domini útil. El domini eminent generava el dret que tenien els senyors a rebre renda feudal dels seus pagesos, mentre que al seu torn el domini útil en generava un altre als tinents pagesos, que podien treballar la terra amb relativa llibertat sempre que paguessin la renda feudal. Aquesta era l’essència del pacte emfitèutic”.

S’estableixen, doncs, aquests pactes que consisteixen en la cessió del domini útil de la terra al pagès, a canvi de mantenir el domini eminent, el pagament d’unes rendes per l’utilització d’aquests terrenys agrícoles. Per posar un exemple ben conegut d’aquest tipus de rendes, el monestir de Sant Llorenç rebia el delme dels pagesos de Matadepera; el cobrament d’una part de la collita, habitualment la 1/10 part.

Un 10 d’agost de 1013

L’any 2013 es commemora el mil·lenari de Matadepera. Us explicarem la raó, el fet històric que marca la fita a la qual ens dirigim: el 10 d’agost de 2013.

Sembla ser que a inicis del segle X ja existia una església a Sant Llorenç del Munt, tot i que no hi ha documentació que en faci referència directa. Serien els comtes de Barcelona qui potenciarien Sant Llorenç del Munt. L’any 958 es fa una donació d’un domini senyorial (o alou) situat al terme de Castellar, que significa la primera adquisició de terres pel monestir. Uns anys desprès, el 973, la casa comtal de Barcelona fa altre donació pel mateix motiu. Entre aquesta data i el 985, el monestir de Sant Cugat rep de part del comtat barceloní les terres de Sant Llorenç. El monestir, tal i com el coneixem avui dia, encara no s’ha creat i només hi ha petits grups de monjos, a més d’alguna església com la de Sant Esteve de la Vall (actual Can Pobla). En poques paraules, hi ha presència monàstica però no el monestir com a edifici, l’element arquitectònic per tots coneguts que avui dia és Bé Cultural d’Interès Nacional.

El 18 de maig de 1013, el comte Ramon Borrell recupera les terres que havia donat al monestir de Sant Cugat el 975. El 10 d’agost de 1013, juntament amb la seva esposa Ermessenda, el comte fa una permuta amb el monestir de Sant Cugat que significa la independència del monestir de Sant Llorenç, a més d’una donació de terres a aquest últim. El 1013 es funda el monestir benedictí de Sant Llorenç del Munt: la seva independència de Sant Cugat, però, serà temporal. Les terres que es donen a aquest monestir esdevindran el terme de la parròquia de Sant Joan de Matadepera (o, en paraules més actuals, el nostre municipi). La intenció fou dotar de majors rendes al monestir i consolidar el poder i el patrimoni sobre aquest territori ja que, amb la concessió d’aquestes terres, es començaria a fer la construcció efectiva de l’edifici actual del monestir (que, finalment, es consagra el juny de 1064).

El monestir. Autor desconegut, 1950. Arxiu Municipal de Matadepera, R191, Col·lecció Miquel Ballbé i Boada

La donació d’aquestes terres, però, també significa que el monestir administra les terres i inicia una sèrie de contractes emfitèutics amb diversos pagesos per tal que s’estableixin, conreïn les terres i paguin unes rendes que han de permetre la pròpia existència del monestir. És aquest un punt de partida d’una ocupació dispersa de la terra en masies, ja que tot i que el territori va ser ocupat amb anterioritat (al Neolític, a època romana, …) i la terra havia estat treballada sense necessitat d’un domini monàstic, és ara quan s’estableix i consolida una estructura jurisdiccional que evolucionarà cap a la Matadepera que coneixem.

Al llarg de l’edat mitjana i bona part de l’època moderna, el monestir exercirà les funcions d’un senyor feudal sobre Matadepera, conjuntament amb la casa comtal de Barcelona i posteriors monarques. La parròquia de Sant Joan de Matadepera, i el posterior ajuntament (el que aleshores es coneixia com a universitat), havien de comptar amb el consentiment de l’abat per a qualsevol actuació que es considerés de rellevància. Aquest domini senyorial del monestir marca gran part d’aquests mil anys d’història de Matadepera, fins que al segle XVII el monestir és abandonat.

La marxa dels monjos al segle XVII significa el pas del domini al monestir de Sant Pau del Camp de Barcelona. Durant els segles XVIII i bona part del XIX, els principals hisendats matadeperencs es fan amb la propietat de bona part del massís. Aquests hisendats seran el motor d’un canvi que configurarà el futur poble de Matadepera, com a tal. L’ocupació dispersa del territori de la que ja hem parlat comença a derivar en una ordenació en carrers, els primers passos d’una transformació que s’inicia el 1768 amb la venda i establiment de peces de terra al camí ral de Barcelona a Manresa. És Narcís Gorina, de Can Gorina, qui dona peu a aquesta edificació de cases de manera ordenada, que conformarà el futur carrer de Sant Joan. El 1786, Josep Pratginestós fa el mateix per al carrer Sant Isidre.

Autor desconegut, 1949. Arxiu Municipal de Matadepera, R704, Col·lecció Miquel Ballbé i Boada.

Les desamortitzacions del XIX impliquen que el monestir deixi de ser propietat eclesiàstica. La relació entre Matadepera i el monestir, doncs, ha canviat radicalment. El monestir ara és un Monument Nacional (1931).

Matadepera, durant la primera meitat del segle XX, és un municipi que perviu gràcies al sector primari i la indústria forestal, aprofitant els recursos del parc de Sant Llorenç. La transformació urbanística, però, d’un municipi que esdevé un model residencial, i que poc a poc deixa de banda el seu passat eminentment agrícola, posa en perill l’entorn natural: l’any 1972 es delimita una zona de protecció especial amb l’aprovació d’un Pla Especial de protecció del medi físic i el paisatge.

El municipi de Matadepera es transforma i també ho fa la seva relació amb el monestir que, un 10 d’agost de 1013, va marcar les pautes del que serien mil anys d’història compartida. És per aquest motiu que, aquest 2013, celebrem el Mil·lenari de Matadepera.

Aquest text ha estat elaborat a partir de diversos textos i informacions de Pere Puig Ustrell, Pere Roca Fabregat, Vicenç Ruiz Gómez i Manel Ametller.