“Tres capbreus del Vallès Occidental”

Els capbreus no eren altra cosa que uns documents que fixaven per escrit quins eren els censos que els possessors del domini útil, els pagesos explotadors, havien de pagar al domini eminent. El capbreu era la garantia escrita dels drets del senyor a rebre renda feudal, però també era la garantia que tenien el pagesos que aquest no els faria pagar altra cosa que allò que estava escrit. Tot i això, els capbreus no eren documents inamovibles i repetidament copiats sense cap canvi al llarg dels segles. Tenien molt de pacte, fruit de les relacions entre el senyor i la comunitat pagesa i/o els individus d’aquesta i de l’adaptació de tots ells a la conjuntura històrica del moment.

Aquestes són les paraules que l’historiador Pere Roca, important referent de la història agrària del Vallès, escriu a les conclusions de l’estudi que fa en relació a tres capbreus que Joan Antoni Ferran ha transcrit, i que publica a través de la Fundació Ars de Sabadell. Sota el títol “Tres capbreus del Vallès Occidental, es presentà aquest llibre dilluns dia 9 de desembre del 2013, per part de Joan Antoni Ferran i Pere Roca. El llibre es pot consultar tant a l’Arxiu Municipal de Matadepera como a la Biblioteca Àngel Guimerà.

El llibre de Joan Antoni Ferran

El llibre de Joan Antoni Ferran

En un treball d’aquesta mena, i per aquells neòfits en la qüestió, s’ha de considerar el terme “transcripció”. Transcriure és, en la definició més simple, escriure una còpia d’un text. Es tracta d’adaptar al lector no especialitzat un tipus d’escriptura del passat diferent a l’actual. És fa, així, intel·ligible el text per aquells que no coneixen l’escriptura d’aquell segle, ja que, per exemple, un dels factors que compliquen la lectura poden ser les abreviatures emprades en un període concret i que només un especialista coneixerà amb profunditat.

El fet de transcriure és una acció que ha d’anar acompanyada d’un estudi de certs aspectes del propi document: naturalesa del document, origen, tipus de lletra, datació del document, regest (resum), etc. En aquest cas, poden entrar en joc dues disciplines. La paleografia, “que estudia les inscripcions i els escrits antics i en determina la interpretació, l’origen, l’època, etc”, i la diplomàtica, “disciplina que té per objecte l’estudi de la forma, del procés d’elaboració i de la tradició dels diplomes antics”.
A més, el paleògraf o diplomatista, acostuma a tenir una formació en història, necessària per contextualitzar els documents treballats. Sense oblidar la necessitat de conèixer el llatí, en cas que aquest sigui la llengua del document tractat. I per últim, a l’igual que el bon músic, una bona transcripció dependrà en gran mesura de la pràctica acumulada amb la lectura d’un tipus d’escriptura concret.

Així doncs, i tot i que sigui evident, una transcripció mai s’ha de confondre amb una traducció. Si el text original era en llatí, així ens trobarem la transcripció; però el regest del document ens permetrà conèixer mínimament el contingut. Les transcripcions, en resum, es fan per facilitar l’accés als documents especialment de cara als investigadors: apropen documents conservats a arxius i adapten les complexitats d’una escriptura en constant evolució.
És el cas d’aquest treball de Joan Antoni Ferran, tot i no comptar amb una formació específica en història com ell mateix indica a la contraportada del llibre, ha comptat amb el suport d’historiadors qualificats, i a més inclou aquesta primera interpretació històrica dels textos per part de Pere Roca. Un treball que és el fruit d’anys de feina per part de l’autor (uns 10 anys, en paraules seves), i que permet endinsar-se en uns segles poc estudiats a nivell del municipi. A més, Joan Antoni Ferran va presentar el seu treball a les VIII Trobades d’Estudiosos de Sant Llorenç del Munt, on va comunicar que ha transcrit dos capbreus més que té intenció de publicar.

Podeu veure la presentació a les VIII Trobades al següent enllaç, a partir del minut 52:25.

També podeu ampliar informació llegint una entrevista publicada dissabte 7 de desembre al Diari de Terrassa.

Properament, trobarem un altre exemple de transcripció de documents en el “Diplomatari de Sant Llorenç del Munt, 1102 – 1230“, a càrrec dels historiadors, arxivers i diplomatistes Pere Puig, Vicenç Ruiz, Javier Robles, Joan Soler i Alan Capellades.

Un dels primers masos de Matadepera

Com ja hem explicat en entrades anteriors d’aquest blog, arrel de la donació dels comtes Borrell i Ermessenda l’any 1013, el monestir iniciarà un seguit de contractes emfitèutics amb pagesos que s’establiran en masos. D’això es deriva, doncs, la importància d’aquests masos com a peces claus per al coneixement del nostre passat. Cal destacar els masos com a edificis (la vessant arquitectònica), i com a jaciments arqueològics; a partir de l’estudi d’aquestes dues realitats, es pot conèixer, i aprofundir, la història de Matadepera.

Una tercera font de coneixement resideix en els fons documentals patrimonials de les masies, en cas d’existir. Aquesta documentació, generada per la família (o famílies) que va residir en la masia, i que responia a la necessitat d’administrar un patrimoni i una explotació bàsicament agrícola, sovint no s’ha conservat, o resideix en mans particulars (ja sigui familiars, nous propietaris o, fins i tot, col·leccionistes). Un dels casos més coneguts és el del dietari de Can Gorina, un document d’allò més interessant que l’arxiver i historiador Joan Comasòlivas i Font va publicar l’any 2003.

Una de les masies més antigues, segons ens consta, és la de Can Bofí (que també trobareu com Can Bofill, o fins i tot Bufí). Tenim constància de la seva existència ja al segle XI, que és quan el monestir de Sant Llorenç dona terres per l’establiment de pagesos. És probable, però, que aquest mas fos anterior a aquest fet. Us reproduïm el contingut de la fitxa del “Catàleg de béns arquitectònics i arqueològics”, en concret els camps “descripció” i “història”, autoria d’en Xavier Font i la Núria Muns:

Masia de Can Bofí. Desconegut, [1980]. AMMAT, R667. Col·lecció Miquel Ballbé i Boada.

Masia de Can Bofí. Desconegut, [1980]. AMMAT, R667. Col·lecció Miquel Ballbé i Boada.

 Descripció
La masia de Can Bofí és la més septentrional de les que actualment es localitza en el terme municipal de Matadepera. De planta clàssica amb dos nivells i coberta a dues aigües. L’habitació quasi absidial annexionada a llevant conté un extraordinari forn de pa, cobert amb la volta de casquet esfèric d’obra de maons, l’habitacle presenta teulada d’una vessant. El conjunt és envoltat per la tanca exterior amb alguna espitllera en el costat sud i portal d’arc rebaixat cobert a doble vessant amb teula. L’era és situada davant d’aquesta porta de llevant i presenta un bon estat de conservació. Destaquem com a molt interessant també l’obra d’aquesta masia un tram format per petits códols allargassats prop del finestral d’arc pla de la façana principal que semblen definir de manera difusa el que podria ser un parament en “spicatum”, tècnica certament arcaica i que com a hipòtesis podria correspondre al segle XI. En direcció nord de la casa vers al muntanya, s’hi conserva un forn de calç que fins i tot fou utilitzat com a barraca refugi per boscaters fins a mitjan de segle XX. La masia ha estat objecte d’un estudi arquitectònic per part d’Algar i Arós. L’informe es basa en la recerca històrica i en l’anàlisi de l’edifici, per tal de determinar-ne els elements a protegir. Aquest tipus de treball a més d’aportar informació sobre les etapes i les característiques constructives de l’edifici és un exemple de treball en construccions de certa antiguitat. S’ha de prendre aquest treball com a punt de partida per una proposta d’estudi d’altres masos de la vila.

Història
Considerem molt interessants els elements arquitectònics ja descrits ja que aportarien una cronologia prou antiga per aquest mas. El primer document conegut que fa referència a Can Bofí pertany al segle XI segons M. Ballbé: “L’abat de Sant Llorenç del Munt, amb els seus monjos dóna a Berenguer tres mujades de vinya perquè les planti, en terme de Terrassa, al lloc dit Matadepera, en el Castenyet o en la Bruguera. Termaneja a llevant amb la terra planta per Bofill d’Antiga, a migdia amb el camí que va a Marcianus, a ponent amb l’arena i a tramuntana amb les terres plantades per Guifre Argemir…” (1). El 1327 apareix la denominació del mas en documents corresponents al mas Sa Busqueta “a tramuntana amb tinença del mas Bufí…” (1), l’any 1329 es documenta: “Carta en què Nicolau Boffy i Berenguera, la seva muller, de la parròquia de Sant Llorenç de Valle, es fan homes propis, solius i aforacats del sr. Guillem de Sant Martí, abat de Sant Lorenç, per raó del mas Boffy, que hi ha en dita parròquia. Amb homenatge i jurament…” (2) .

ALGAR, Ignasi i ARÓS, Joan. 2005. Estudi històric, constructiu i aixecament gràfic i arquitectònic de la Masia de Can Bofí de Matadepera. Projecte de final de carrera. EPSEB- UPC. (inèdit)
(1) BALLBÈ, M.1985. Masos i pairalies de Matadepera.
(2) FERRANDO, A.1987. El monestir de Sant Llorenç del Munt i les seves possessions. Publicacions de l’Abadia de Montserrat.”

La fi del predomini del poblament dispers

Us adjuntem un text de l’exposició “1000 anys d’urbanisme a Matadepera”, realitzada per l’Arxiu Municipal de Matadepera (AMMAT) en col·laboració amb la Regidoria d’urbanisme, per tal de permetre una major difusió d’aquests continguts que podreu trobar a la secció web de l’AMMAT.

Durant  els segles XVII i XVIII, les masies vallesanes ajudaren a sustentar i se’n  beneficiaren del creixement demogràfic dels dos grans centres urbans de la  comarca: Terrassa i Sabadell. A més, la diversitat de conreus i recursos  dels quals disposaven les masies va permetre als seus amos obtenir una posició  hegemònica dins la societat rural. A Matadepera, per exemple, uns pocs  hisendats controlaven amb les seves heretats (Can Gorina, Can Vinyers, La  Barata, …) la pràctica totalitat de les terres del municipi.

La progressiva industrialització dels centres urbans i la conseqüent integració del Vallès en circuits comercials de llarg abast, però, possibilitaren  la importació a millor preu tant dels aliments (cereals, carn, …) com  del combustible (carbó) que tradicionalment havien subministrat les masies.  Això provocà una reestructuració global del món rural dominat per les masies.  Per tal de mantenir tant la preeminència social com l’econòmica, els hisendats vallesans i també matadeperencs apostaren per una  agricultura enfocada a la comercialització: la viticultura.

Mitjançant  el contracte de rabassa morta, transformaren les seves heretats en multitud de  petits lots de terra per plantar-hi vinya encomanats a jornalers provinents de  les parròquies veïnes. Els pagesos “de carrer” prengueren aquest nom dels nous nuclis urbans que s’anaren creant en forma de carrer als principals municipis rurals de la comarca. Paral·lelament a l’arribada d’aquests nous habitants,  els amos de les masies matadeperenques les deixaren en mans de masovers i  marxaren a viure a la gran ciutat més propera emparentant amb les  nissagues d’industrials. Així, si l’any 1768 a 14 de les 17 masies existents hi  viuen els amos, l’any 1857 només hi viuran a 4 de les 18.

A  mitjan segle XIX la gran transformació ja s’havia consolidat.  La població de les  masies al terme de Matadepera havia esdevingut residual respecte al nucli urbà (el 1857 ja només hi viu un 28% de la població total) i la vinya havia  passat a dominar el paisatge rural (d’un 12% de les terres de conreu l’any  1768, al 52% l’any 1853). El nou tipus de poblament concentrat, per tant,  responia a les noves lògiques socioeconòmiques del capitalisme. El  món tradicional de les masies havia arribat a  la seva fi.