El passat dia 6 de setembre, l’Ajuntament de Matadepera celebrà, a la masia La Tartana, un acte de commemoració oficial del Mil·lenari. Podeu ampliar la informació seguint aquest enllaç.
L’acte es va iniciar amb un muntatge de fotografies i música elaborat per Matadepera Televisió, i amb imatges de l’Arxiu Municipal de Matadepera. El plat fort, però, va ser el discurs de l’Albert Beorlegui, periodista i tècnic de comunicació de l’Ajuntament de Matadepera, que consistí en una síntesi d’aquests mil anys d’història. A continuació, us reproduïm les seves paraules, que també podreu descarregar en format pdf.
VERSIÓ EN PDF
MIL·LENARI DE MATADEPERA
Acte institucional
Masia La Tartana, 6 de setembre de 2013
_____________________________________________________
Una celebració d’aquestes característiques com la que avui ens ha reunit és una bona ocasió per ser conscients del patrimoni cultural i natural que tenim, però també de l’humanístic. Per adonar-nos del tram de la història que hem recorregut, i per què no? també és una bona ocasió de menjar quatre canapès. Però això sí: haureu d’esperar una estona, fins que acabi de llegir-vos tooooota aquesta història. Tranquils. En un parell d’hores haurem acabat.
L’Albert Beorlegui llegint el seu discurs. Foto de Miquel Badia.
El cert és que celebrar un mil·lenari té el seu què. 1000 anys d’un poble, deu segles d’història, és un aniversari del que no es pot vantar qualsevol municipi. Tampoc no hem de caure a l’altre extrem: encara que poguem tenir la temptació de pensar que som el melic del món, a Matadepera, en qüestions de grandesa, sempre hem anat una mica justets. El nostre poble no ha estat escenari de grans gestes ni èpiques batalles ni tractats rellevants per la història. Només ha estat una nota a peu de pàgina, un petit raconet a redòs d’un gran escenari, una muntanya, la de Sant Llorenç, l’únic element que porta aquí milers d’anys. La resta que veiem, el poble, les masies, les carreteres, el propi Monestir, nosaltres mateixos, som personatges fugissers que tindrem el nostre temps en escena i desapareixerem. Perquè d’aquí a mil anys, quan els nostres descendents celebrin el segon mil·lenari, només la muntanya continuarà presidint el poble. La resta, ja no serem ni un record.
Aquesta breu ullada al passat, intuïnt com serà el futur, ens va bé pensar-ho en una època com la que ens ha tocat viure en què estem pendents d’un present immediat, arrogants per la seguretat que ens proporcionen les noves tecnologies, preocupats només d’allò que passa ara i aquí, envanits per la nostra riquesa i sense atorgar cap valor a allò que va esdevenir ahir, i menys a allò que ja està empolsegat i oblidat.
Quan parlem que acabem de celebrar, el passat 10 d’agost, 1000 anys, no ens referim a que el 10 d’agost de 1013, un senyor feudal col·loqués, envoltat d’altres senyors feudals, nobles, algun pagès, i algun bisbe, una primera pedra al carrer Sant Joan per tal d’inaugurar oficialment les obres de la construcció del poble de Matadepera. Ni tampoc que, carregats amb burros i cavalls, una comitiva es desplacés fins al Monestir a signar uns pergamins amb lacres de color vermell, anells daurats i olor d’encens. No, la cosa no va anar així.
Si pensem en Matadepera, però no com a poble, ni com a nom, sinó a nivell de comunitat, hem de fer un viatge a través del temps per remuntar-nos a més de 6.000 anys, en ple Neolític, quan la gent vivia a les coves i balmes de la muntanya de Sant Llorenç, i es dedicava a la caça i a la recol·lecció, a la ramaderia i a l’agricultura. Hi ha jaciments a la Cova del Frare, a la Cova de les Ànimes, i a Tres Creus, i s’han trobat diferents elements que van des del Neolític, l’Edat de Bronze, l’Edat de Ferro i el final de la prehistòria. Així doncs, com nucli poblacional, encara sense territori, sense nom i sense personalitat, existim des de fa més de 60 segles.
Les coses poc van canviar amb l’esdevenir dels anys: la població es va dedicar al conreu de la plana i les coves van passar a convertir-se en refugis de vianants i pastors. S’han trobat d’aquest període fragments de ceràmica ibèrica i monedes en diverses parts del massís, com a Cova Simanya, la Cova del Frare, o la Porquerissa.
Si continuem avançant en el temps, ens trobem que dos segles abans de l’inici de la nostra era, es va evolucionar cap a la romanització a partir del famós desembarcament de les primeres naus romanes a Empúries, l’any 217 abans de Crist. El nou procés d’explotació agrària basat en el sistema esclavista romà va provocar la construcció de “vil·les”, cases de pagès distribuïdes al llarg del que amb els anys seria la riera de les Arenes. Els principals productes de conreu eren el vi, l’oli i els cereals, sobretot el blat, dels quals s’han trobat restes. Hem de pensar que en aquella època, el Vallès Occidental era una de les comarques amb les millors produccions vinícoles de la Hispània romana. Fins i tot, pels fragments de ceràmica, de teules i monedes trobades, es creu que existia un santuari pagà en el cim de la Mola, on segles més tard s’edificaria el Monestir.
Tenint presents aquests antecedents, dels que només hi ha les darreres peces d’un trencaclosques que es va descomposant fa segles, no serà fins passats mil anys més, quan els romans ja són un record, que tenim les primeres notícies documentades de Matadepera, com, en general, de la immensa majoria de pobles del nostre país. L’Any del Senyor del 959, es parla d’un lloc anomenat “Matadepera” que pertanyia al terme del castell de Terrassa. I no és fins més de mig segle més tard, al 1013, el 10 d’agost concretament, quan fixem la data del mil·lenari.
Aquí és on comença la nostra història com a poble. I és aquest el motiu que ens ha reunit aquí per celebrar els primers 1000 anys de Matadepera.
Però, com és el món que hi ha en aquells primers anys del nou mil·leni? Hem de tenir present que la immensa majoria dels referents culturals que avui tenim encara no existien. I no parlo només del Barça, és clar. El romànic, el primer i gran moviment arquitectònic tot just començava a treure el cap. Faltaven 350 anys per a la invenció de la impremta, més de 400 per a què el Renaixement atorgués esplendor a la humanitat, i més de 650 per a què naixés Mozart. És a dir, algunes de les coses que fan que el món tingui més bellesa, encara no existien. Així que, com diria el poeta, tot estava per fer. I tot era possible.
I què feia la gent noble, més enllà de menjar, dormir i casar-se entre ells? Doncs essencialment, s’avorria. I com que s’avorria, passaven l’estona matant-se els uns als altres. En aquells anys de finals del segle X, i principis de l’XI, Guillem el Conqueridor, duc de Normandia, derrotava Harold II, imposant-se com a rei; a la península, el Califat de Còrdova anava perdent poder a Al-Andalus a favor dels almoràvides. Els vikings, dirigits per Leif Eriksson arribaven a Amèrica del Nord; el primer imperi búlgar era conquerit per l’imperi bisantí; i el sacre imperi romà germànic derrotava als hongaresos.
Tothom es barallava amb tothom. I no per res, perquè aquest segle, l’XI, és anomenat precisament el “Segle de les Creuades”, on els regnes cristians europeus, en resposta als Papes, van llençar ofensives sobre Terra Santa per recuperar els llocs sagrats de la cristiandat. Només hem de tenir en compte que al Vaticà era escollit Papa Benet IX amb només 14 anys, pel que és fàcil deduir que els assumptes terrenals li podien interessar molt més que no pas els espirituals.
I els que no s’estaven barallant en terres forànies, doncs ho feien aquí. El món del segle XI era un món cruel, despietat, on la mortalitat infantil era tan gran que l’esperança de vida no superava els 30 anys. I a nivell social i polític, el que caracteritza Europa aquests anys és el desenvolupament de la societat feudal, on els que estaven adalt, que eren els senyors, es dedicaven a fer la guitza els que estaven abaix, que eren els camperols. És a dir, res que no s’hagués fet abans i res que no es continuarà fent, amb alguns afortunats matisos, fins a la fi dels temps.
I no només això: també es barallaven amb d’altres senyors per veure qui podia tenir més poder i dominar als altres comptats. Ara ja ningú recorda cap d’aquests nobles, ni les seves terres, ni les seves possessions, ni els seus escuts, ni el seu poder, per grans que arribessin a ser. Una vegada més, doncs, sic transit gloria mundi, “la glòria del món és efímera”.
Avui, però en desempolseguem dos d’aquests comtes, els de Barcelona: Ramon Borrell i Ermessenda. I qui eren aquest parell? Doncs Ramon Borrell era el quadrinet, és a dir, el fill del rebesnét de Gifré el Pilós, el de les Quatre Barres de Sang. Nascut l’any 972, i fill de Borrell II i de Letgarda de Roergue, es va casar amb la poderosa Ermessenda de Carcassona, que tots coneixem per la sèrie de TV3, i perquè ben aviat, i gràcies a DAMA, tindrem uns jardins dedicats a la seva augusta memòria. Entre baralla i baralla, els comtes van decidir comprar unes terres de Sant Llorenç del Munt quan encara això de la bombolla immobiliària no es coneixia. I van adquirir uns terrenys que ja havien estat seus anys enrere, als Monjos de Sant Cugat. I ho van fer amb la condició que el mateix monestir, pertanyent a l’ordre benedictina, se n’ocupés de les terres.
La signatura del contracte va tenir lloc el 10 d’agost de 1013, i el que commemorem és precisament això: per consolidar la jurisdicció del Monestir de Sant Llorenç, es van delimitar les terres del què serà el territori de Matadepera. Això no vol dir, doncs, que es fundés el poble (que no existia encara), ni que es fundés el monestir (que tampoc existiria fins a 50 anys més tard, al 1064), sinó que només es delimitaven les terres de Matadepera.
I pensant-ho una mica direu, home, la cosa està una mica agafada pels pèls. Doncs sí. Per què negar-ho. Però és el de menys, perquè qualsevol data ens és vàlida si això ens serveix per reivindicar el nostre passat.
I què va significar la donació d’aquestes terres al Monestir? Doncs que enlloc d’administrar-les els comtes, que prou feines tenien barallant-se entre ells, ho feien els monjos. Deixaven que els pagesos les conreessin a canvi de pagar un delme, que era una desena part de la collita. Com l’IRPF d’ara, vaja. Només que enlloc de pagar en diners ho feien amb blat, altres cerals, arbres fruiters, oliveres i vinya, que era el que es conreava. El tema del diner negre encara no es coneixia massa, però vaja, ja devien fer alguna coseta per tal d’estafar a l’erari monàstic. I ben fet que feien.
Amb els anys, i gràcies a aquesta concessió, s’establirà el punt de partida de les masies al poble, perquè el fet que el Monestir oferís contractes, va afavorir que vinguessin pagesos de fora i s’instal·lessin de forma dispersa per tots els dominis, que serien Mura, Castellar, i Sant Llorenç Savall. I seria aquí quan s’anirien configurant les primeres masies, com Can Bofí (una de les més antigues que també es trobarà documentada com a Can Bofill), però també Can Garrigosa, Can Gorina, Can Pèlags, Can Torres o aquesta de Can Solà del Racó, que amb els segles no deixaran de ser peces clau per entendre el nostre passat, i no només des d’una vessant arquitectònica sinó també com a dipositaris d’una cultura i un patrimoni que només amb els anys començarà a descobrir-se i a reivindicar-se. I per això tenim l’excel·lent dietari de Can Gorina del segle XIX, feliçment recuperat per l’historiador matadeperenc Joan Comasòlivas per demostrar-ho.
Hi ha un altre fet clau, i és que vuit anys més tard d’aquesta cessió dels comtes de Barcelona al Monestir, al 1021 tenim la primera constància documental de l’Església de Can Roure, que no vol dir que no existís abans, només que és a partir d’aquesta data que tenim un manuscrit que ho diu. Can Roure és, com se sap, la base de l’antic poble de Matadepera. I encara que la major part de les seves estructures pertanyen al segle XVI, en els seus orígens l’ermita va agrupar els nuclis de població que s’havien anat construint arreu del territori.
Gairebé dos segles més tard de la consagració del Monestir, l’any del Senyor de 1336 tenim constància de la presència d’universitat a Matadepera. No és que es fundés l’AIUMA, ni molt menys, sinó que per “universitat” cal entendre un terme que es donava llavors al que avui coneixem com l’Ajuntament. I estava situat no al lloc que coneixem ara, davant el CAP, llavors tot eren camps, allò, sinó, evidentment, a l’Església de Can Roure.
En segles no hi haurà canvis, perquè com se sap, la història, tal i com l’estudiem, està immòbil durant molt de temps, però a mida que van transcorrent els anys van accelerant-se les transformacions. Només cal pensar quins pocs canvis va experimentar la societat en tres-cents o quatre-cents anys, del segle XI al XIV, per exemple, i els vertiginosos que hem experimentat nosaltres als darrers cinquanta anys.
Fins ben entrat el segle XVII, la història de Matadepera, doncs, és la d’un domini senyorial del monestir sobre una població pagesa dispersa en masies. I pel que fa al nombre d’habitants, doncs fa de mal dir. Abans no es comptava això, perquè no s’havia inventat l’IBI, però sí que hi ha registres que ens diuen que fins a mitjans del segle XVI hi havia entre 15 i 19 focs. Un foc equivalia a una casa, formada per 4 o 5 membres, de manera que el nombre d’habitants a Matadepera podia girar entorn a una xifra que aniria d’entre 70 a 150 persones.
A principis del segle XVII ens trobem un fet que canviarà la història de Matadepera: el monestir comença a entrar en decadència, i això afavorirà la creixent autonomia dels masos, conformant una oligarquia que anirà avançant en poder i propietats i que ens ha arribat fins als nostres dies amb els noms de les masies o els seus propietaris: els Barata, els de Can Gorina, o els de Can Vinyers.
La fi del domini del Monestir, però, no es materialitzarà del tot fins al 1637, quan el darrer monjo abandoni el monestir que ja no tornarà a estar habitat mai més. S’ha dit que 150 anys més tard, el 30 de març de 1809, les tropes de Napoleó, van destruir el que quedava dempeus, profanant fins i tot les tombes dels seus abats, però sembla que aquesta melodramàtica afirmació, més enllà d’atiar una francofòbia ja existent, no és gens certa.
Tot i el creixent domini de les masies, no serà fins a finals del segle XVIII, però, quan s’iniciarà el poblament de l’actual nucli urbà del poble, passant dels 120 habitants que tenia al 1717 a 219, gairebé el doble, seixanta anys més tard. I això començarà al 1768 en un tram del Camí Ral de Barcelona a Manresa, el que passa per Matadepera, el que és l’actual Carrer Sant Joan. En un moment en què no hi havia carreteres com les que hi ha ara, ni autopistes, el Camí Ral va ser una de les principals rutes de comerç i l’eix central de gran part de les comunicacions entre pobles i ciutats.
Serà en Narcís Gorina, de Can Gorina, qui iniciarà tot això. Tomàs Martí i Josep Argemir, dos pagesos vinyataires van comprar-li les primeres parcel·les. I allí, on avui hi ha el carrer Sant Joan, hi van construir dues cases, una al costat de l’altre, començant d’aquesta manera la nova Matadepera que en pocs anys anirà creixent: el 1769, també en terres de Narcís Gorina, en Francesc Ventayol construeix l’hostal de la Marieta. I a l’any següent, 1770, ja hi ha documentació testimonial del què serà dos segles més tard, Cal Macià, portat fins al març d’aquest any per la pregonera d’aquest any de Festa Major, la Isabel Busqueta. Com podeu veure, doncs, alguns dels cognoms encara els sentim avui a Matadepera: Gorina, Ventayol, Busqueta, Argemí.
Uns anys més tard, el 1784, en els terrenys de davant es construeix el pou i les cavallerisses. Al 1786 s’obrirà el Carrer Sant Isidre, llavors anomenat Carrer De Baix. I amb el temps, s’obrirà el Carrer de Dalt, el de Sant Llorenç. On actualment està situada la plaça de Cal Baldiró hi havia la bassa veïnal, que comunicava els tres carrers únics: el carrer de Sant Joan, el carrer de Sant Llorenç i el de Sant Isidre. Però només s’hi podrà arribar a la plaça a través de l’actual passatge del Rellotge.
Aquest nou nucli urbà, ben lluny de Can Roure (abans més que no pas ara, ja que el món s’ha anat fent cada vegada més petit) serà batejat com “el veïnat de La Llagosta”. Segons explica Mossèn Manel Ametller, que recordareu com a rector del poble durant 30 anys, el nom prové del fet que, els habitants de les masies de Can Roure, és a dir, l’antiga Matadepera, veien aquesta nova urbanització com una plaga de llagostes, una de les deu que van acabar provocant l’èxode d’Egipte. D’aquí el seu nom: La Llagosta. La dicotomia doncs entre el que eren del poble i el que eren forasters no ve d’ara, ni tampoc dels estiuejants. Fa més de 250 anys ja hi havia discussions de qui era del poble i qui venia de fora. I és que sempre és igual. Canvien els actors de la història però els arguments sempre són els mateixos.
Amb el poble dividit entre els originals de Can Roure i les nouvinguts de La Llagosta, un nou element tensionarà encara més les relacions: una nova església que els del Carrer Sant Joan voldran construir per evitar desplaçar-se fins a Can Roure diumenge al matí per oir missa. Al 1846 començaran les obres, i el fet provocaria agres disputes fins i tot per part del rector, que es negava a baixar al nou poble a oficiar missa i es quedava a Can Roure. Hi va haver discussions durant anys que no es van apaivagar fins al 1881, quan es va traslladar oficialment la parròquia, i el problema, ja llargament debatut i oblidat, va marcar la fi d’una era, la Matadepera vella, i el principi d’una altra, la Matadepera nova.
Mentrestant, ja feia anys, des de principis de segle XIX que es construïen els primers establiments del nou poble de Matadepera. Amb la nova església i la plaça de Cal Baldiró aconvertits en centres socials i religiosos, serà a la plaça on s’hi construirà el Casino Matadeperenc, que més tard s’acabarà convertint en el Teatre de Cal Baldiró. Amb els anys i l’adveniment de la política a les converses quotidianes, hi haurà dos establiments que simbolitzaran les tendències ideològiques del moment: el Cafè Republicà, pels d’esquerres, i el Cafè Cal Baldiró pels de dretes. Un cafè, aquest darrer, que amb els anys esdevindrà el famós Hotel, seu de l’actual Punt Jove.
I els canvis ho acabarien accelerant tot: la progressiva industrialització, les creixents transformacions socials, i els primers embats d’una modernitat que arribaria a batzegades, van impulsar, entre d’altres coses, una necessitat de mà d’obra, que va comportar un nou procés migratori que, a finals del segle XIX, va fer augmentar la població del nou poble fins als sis-cents habitants. Paral·lelament, el fet que el poble estigués envoltat de camps i vinyes, allunyat del brogit de les grans ciutats, va provocar que acabés convertint-se en un lloc de repòs per malalts que anhelaven fer salut en un entorn carregat d’aire pur. I l’enriquiment dels industrials va significar també l’inici d’un nou fenomen, l’estiueig, que esdevindria bàsic per a la configuració actual del municipi. Sembla ser que els primers estiuejants van ser els Escuder, que l’any 1863 van allotjar-se en una casa del carrer Sant Joan.
Matadepera va ser escollida com a lloc de residència d’estiu per la burgesia terrassenca i sabadellenca, deixant, entre d’altres testimonis, algunes torres construïdes d’acord amb el gust del moment, el modernisme. Tenim exemples com les del Baró de Quadres, a Can Pobla, (1905), la Torre Salvans (a finals dels anys vint), la de la família empresarial Marcet, construïda l’any 1895 per Lluis Moncunill, o la que tenim al centre, al carrer Sant Joan, acabada al 1897, que va pertànyer al periodista i polític Pere Aldavert, i que va allotjar durant llargues temporades al poeta, escriptor i dramaturg d’origen canari Àngel Guimerà.
Paral·lelament a aquest fenòmen, es van millorar alguns dels serveis bàsics: va arribar el telèfon l’any 1900, l’electricitat al 1911 i l’aigua corrent al 1915, i es van inaugurar les escoles municipals l’any 1925, a banda i banda de l’actual carrer Joan Paloma, les que actualment allotgen a la polícia i als bombers. Durant aquella primera meitat del segle XX, Matadepera perviurà gràcies al sector primari i la indústria forestal aprofitant els recursos del parc de Sant Llorenç, amb elements com els forns de calç o les carboneres, com ens explica en Narcís Serrat i en Pere Porcar als “Anem a fer un tomb”.
I la transformació urbanística anirà creixent fins al punt que anirà deixant de banda el seu passat eminentment agrícola.
Aquests canvis, però, no podran deixar de banda les convulsions d’un segle com el XX: la dictadura d’en Primo de Rivera, la Segona República, la llarga i cruenta Guerra Civil, i els quaranta anys també ben llargs i cruents de la dictadura. I coincidint amb l’adveniment de la democràcia i els anys successius, Matadepera coneixerà, com tants d’altres municipis d’arreu del país, un esclat de moviment cultural i associatiu que portarà el naixement d’un munt d’entitats, amb iniciatives com el Festival Internacional de Música, la recuperació de les festes de Sant Sebastià, la festa de Sant Llorenç, la fundació de la ràdio i la televisió locals, la Gaseta, l’agermanament amb Mariapfarr; l’agrupació coral, els gegants o la banda, que aquest any per cert, està d’aniversari; els del cau, els de l’agrupació Sardanista la Mola, els bombers voluntaris, els clubs esportius com el Matadepera 88 Hoquei, que també està d’aniversari, o el club de futbol Matadepera o els de la unió excursionista, i així un llarg etcètera que no acabaríem mai d’esgotar de noms que han marcat la nostra història. O d’entitats que miren més enllà de tot això, com el Matadepera ens Mou que va néixer precisament per reivindicar el nostre patrimoni històric, i ho va fer actuant, ben significativament, a Can Roure.
Avui, Matadepera és una població de més de 8.600 habitants, que sense haver abandonat del tot el poble d’estiueig que va començar a ser a la segona meitat del segle XIX, ha acabat esdevenint un municipi de primera residència. No ens agrada que ens diguin que som el poble amb la renda per càpita més elevada de tot l’estat, entre d’altres qüestions perquè els que ho afirmen diuen MatadepEra i no Matadepera.
I no ens agrada potser perquè en el fons, ens estimem més que ens valorin per altres virtuts, com el fet que estem envoltats d’un entorn privilegiat com és aquest massís que mai ens cansem de contemplar, sobretot en aquesta hora del crepuscle; o que hi ha un intensa activitat cultural i associativa al poble que perviu malgrat la crisi; o que resulta impossible passejar pel carrer Sant Joan a qualsevol moment del dia sense saludar a mitja dotzena de persones.
I aquesta, aquesta, és en el fons la nostra riquesa. Perquè indica que Matadepera està viva. Perquè no depèn dels monuments importants, ni que hagi estat escenari de grans gestes, ni èpiques batalles, ni tractats rellevants per la història, sinó d’allò que podem anar construint cada dia. En moments com aquests. Sense preocupar-nos per un passat que és això, passat, i que per tant, no hem de viure de manera nostàlgica, perquè tothom hauria de saber que la nostàlgia és un error. Però tampoc preocupar-nos per un futur que qui sap què ens portarà. El que hem de gaudir és l’avui. Del present. Perquè precisament és això. Un present. Un regal.
Avui commemorem els primers mil anys de Matadepera. El fet que per aquells estranys atzars del destí haguem estat testimonis d’aquest aniversari tan rodó ens dóna un motiu més per estar contents i orgullosos de viure (i alguns de treballar) en aquest poble.
El pastís del Mil·lenari. Foto de Miquel Badia
Que així sigui per molts anys.
Moltes gràcies.
donació de diverses terres al monestir de Sant Llorenç del Munt, entre les quals trobem l’alou de Matadepera. La data fou un 10 d’agost de l’any 1013, i mil anys desprès hem pres aquest document com la fita inicial d’aquesta història.
Mil·lenari de Matadepera 